Univers de balcó

Al març, el primer sol
dibuixa un triangle al meu balcó
on els gats planten estàtues egípcies.
Només algun bigoti es mou amb la brisa
encara freda
i els ulls aclucats celebren la calor.

Ara, em desperto amb el tri incansable dels ocells d'aquell jardí.
Inexplicable alegria engabiada.

He plantat geranis i una sort de lavanda allimonada
i per primera vegada,
lantanes blanques i liles.
No paro d'observar-les per veure créixer
dia a dia
les petites florescències.

I ara he descobert els pugons.
Famílies senceres sota les fulles fosques.
Sóc
la seva pluja,
la seva ombra de núvol inesperada,
la seva mort, com sempre, capritxosa i inevitable.
I encara i així... sóc, petitament ignorada!
Enormement transparent...
El Déu elefant, tan savi,
oblidat en un univers d'insectes i plantes.

KPV Agost/2011

Escribir

Claro puedo escribir
lo que mi mente me canta
sin tapujos
presionando el boli
la hoja se mancha.
Di feliz que eres mía
¡oh letra encadenada!
al corazón que roto
despacio se dilata.
Vierte todo
sobre la taza de plata
que rodando va
camino de la cuchara.
No parar entonces
que la realidad, ata,
la vergüenza vuelve a sufrir
me escondo bajo la cara.
La diéresis distrae
la escritura que corre rápida.
Dame valor
seguir
hasta que pronto se acaba.
Girar y escribir
el ruido cuando la hoja pasa
te hacer ver el papel
que blanco te ataca.
Hundiré mi alma en él!
No te resistas,
eres mío
y llenaré tus entrañas.

El reloj cantando una nana
dulce la tarde es
mi ilusión se desata.

Llàgrimes

Un adéu inevitable
ha trencat un dels meus cors d'amor
i ha entristit els meus dies càlids.
Ara cauen les llàgrimes,
relliscant desesperades,
sense tractar de sobreviure
són allau de desolació.
Són buides, abandonades després
d'haver-les-hi xuclat la il·lusió
i per això es llencen,
es deixen morir
caient sobre els meus palmells,
desconsolades.

No les sento cridar quan cauen,
el silenci és el seu cant de mort.
I ara, jeuen totes amuntegades
cadàvers aquosos
dotats fins a llavors
del poder immens de l'amor.

I de nit escriuré somnis

M'aixecaré per a pujar muntanyes
tant d'hora com la foscor em deixi
per a portar-te aquell tresor, un secret verd
que em demanis amb els ulls.

I baixaré ballant, removent els ossos
al so del ritme que marquis amb les mans
amb un somriure complet
per a trobar-te.

I després quan el cos ja flaquegi
m'aixecaré de nou per a construir
un bosc,
pintaré de verds els arbres més alts
i brodaré flors vermelles en els prats humits.

Tot, seguint el teu desig
alliberat en un dia de pluja.

Però quan arribi la nit
i la son et tanqui les parpelles
sobre els ulls capritxosos,
llavors ja no m'aixecaré més per a tu.

Llavors només escriuré somnis.

De nit escriuré somnis
per a omplir els meus desitjos
i viure en ells
una vida nova, pròpia, diferent.

Els escriuré a poc a poc,
assaborint cada petó,
cada repte,
cada llàgrima.

I quan vegi la nit que s'acaba
amagaré totes les lletres al meu cor.
Desordenades.
I així, les podré tornar a col·locar
en filera,
la propera nit,
i somniar de nou la meva vida,
tot aspirant l'aroma del meu cor.

KPV Agost/2011

Secretament amb la mar

(dedicada a la Marga)

Havia quedat amb la mar
per a veure'ns
a aquestes hores deshabitades.
Per a acariciar-nos d'amagat,
entre petons,
emocionades.

L'acaricio amb un peu dins de l'aigua,
suau,
com a ella li agrada
i la noto tremolar,
fent sospirar als peixets
i fent-los riure com a canalla.

M'endinso en silenci
no ens calen gaire de paraules
i la noto llepar-me els dits
frenèticament
buscar-me la pell,
salar-me.

M'hi dono i l'abraço
bojament,
per a que no se m'escapi
i ella em trena amb cabells d'aigua,
i em sento dispersar, liquar-me
convertir-me en corrent,
arribar a l'èxtasi en freda calma.

Quan ens separem
amb el terrible esforç
de dividir enllaços covalents d'amor,
el meu cos arrossega un pes immens, trist
i la mar s'ha doblegat angoixada.

Ens consola
els nostres ulls somrient
al secret de les nostres trobades.

KPV Agost/2011

Al mar de l'Escala

Em trobo mirant al mar.
A on si no, des d'aquest turonet de l'Escala.
Tots el mirem,
taulades vermelles,
cadires arrenglerades,
i carrers en descens
que corren per a besar-se a la platja.

És un mar tan immens, tant de blau estès a la cala
que em pren el cor en un sospir intens,
infinitament contingut en l'ànima.

Em trobo mirant al mar.
I segueixo el vol de les orenetes
que es creuen simulant batalles,
aprofitant aquest vent temptador que t'acarona amb danses.
Ha aconseguit tancar-me els ulls breument,
fàcil en aquestes hores de sobretaula.
Però em resisteixo.
Perquè em vull trobar mirant al mar.
Que aquí a l'Escala sembla un gran llac,
el mirall del desitjos que encalces.

KPV Agost/2011

Arxiu Maragall

Remolejo al ventre de la galeria.
Sembla un mar d'escacs
fulminats pels làsers de sol
que travessen els vidres.

Detinc els peus a les peces blanques
tan càlides,
i sóc l'alfil,
estirat sobre el fil de llum.

A contracor obro els ulls al jardí.
Allà, m'esperen les pedres
que em rebran entrexocant les panxes.
No poden guardar el secret
de la meva presència
així que riuen ximpletes
quan les miro com enfadada.

Observo l'arbre
les seves branques són com dits.
Formen unes mans obertes i llargues que acaricien el terra.
Les mans d'un gegant,
amb un jardí suspès en l'aire.

KPV Agost/2011