Fugint-se

Unitats tangencials que fugen l'una de l'altra,
evitant una mirada directa,
només sospitant la presència aliena,
amagant així qualsevol detall de feblesa.
Com si la felicitat es basés en demostrar fredor.
Com si la falta d'amor fos un arma poderosa.
Com si l'amor t'agenogés davant de l'altre.
Criatures equivocades....
formes de vida d'una sola direcció,
en sentits contraposats.

Admirem destins en paral·lel
que rebutgen dolorosament la felicitat comuna

Engrandint l'espai que no habiten,
la frontera que els separa,
llencen allà tota sort d'objectes màgics:
aquells que poguessin servir,
per apropar,
perdonar,
tornar a estimar-se.
Mètodes dramàtics maquinats per l'esperança,
única lluitadora en aquest combat sense sentit.

Ara són, les varetes, les pols amoroses,
abocaments tòxics orbitant a l'atmosfera.

Dues galàxies separant-se irreversiblement.

KPV Desembre/2011

Que así, no

Que no, que no me sirve
que me sobran tus miradas desde lejos
que te las quedes
que no las quiero.
Que me evites
que tu juego no me divierte
que siento angustia, no me distraigo
que así, no quiero.

Que no quiero necesitar hablarte, verte
que te excluyo de mi
que no me interesan tus problemas
que me dejes
que tus lo siento me suenan a cuento a medias.

Que las horas contigo fueron buenas
pero debo olvidarlas todas
no quiero construir mi vida sobre esa pena.

Que balbuceas mientras yo maduro
y te escondes de la vida
mientras yo, la engullo.
Que no me sirves.

Que me dices que todavía te gusto
mientras me dejas
y yo me río, de tu lío.

Que me dices que me echas de menos
y yo siento que te mientes
que si es así
te acerques, que me enfrentes
y si no
que andes tus pasos de cobarde
hacia la cornisa de tu vacío.

Por que así, no,
si no me quieres entera,
si no abrazas mi vida por completo
yo a ti no te quiero apenas.
Que si quieres, aquí me tienes.
Pero cuidado, te la juegas.
Y si no,
que te pierdas, te diluyas,
que te extingas si quieres.
Que no me molestes contigo.
Que no.

KPV Novembre/2011

Ai sireneta

Et vaig veure de lluny
dauradament lliscar entre les aigües negres
amb aquell cos tan diví
un impacte de llum
sobre el meu cor, comportes obertes.

Boig et vaig cridar
i tu em vares cantar tan dolçament,
tantes paraules brodades sobre un fil d'argent,
que les llàgrimes se'n van escapar
i només en tenir-te podia somniar.

I ara que t'he aconseguit,
ai sireneta que t'he de dir
que quan t'abraço fortament
en comptes de calor
resulta que estàs tan freda...

Que els teus llavis
que semblen regals de lluna plena,
són tan salats que em maregen
que fora de l'aigua has perdut la veu,
que el teu silenci, és una pedra.

Que ara m'adono, ai sireneta
que jo buscava una princesa
una dona que m'adorés al matí
i que fes brollar el volcà que hi ha en mi
que cada nit em cremés fins a les venes.

Que les teves danses aquàtiques
són tan magnètiques
la teva mirada tan plena de prometences
que m'havia deixat portar
en la meva cerca apassionada, eterna...

I és que, ai sireneta,...no tens culet!
i jo necessito apretar-te'l
embrollar-me en unes cames de seda.

I jo ja veig
que quan ens besem
no hi ets sencera
que els teus ulls em travessen
que estan més enllà
anhelant quelcom que encara esperen...
potser un centaure marí
entretingut en batalles
en les praderies d'algues verdes.

Així que t'he tornat al mar, sireneta
per que tu m'agrades més
quan et veig allà,
escates turquesa escombrant el mar
i sé que ets més feliç quan composes cançons
i me les envies cap a terra.

Adéu sireneta...

KPV 29/11/2011