El metall espurneja sobre els meus dits tacats de sang.
No és meva però l'he vessada jo.
He clavat a dins del cor
la daga enverinada d'una esperança impossible
creant imatges, somnis, anhels.
Totes, emocions innecessàries
però vives i doloroses com les altres.
Si no més.
El misteri atrau amb ganxos tan forts que s'emboliquen entre les cames.
I mentre trontolles somnies que estàs corrent entre prats verdats.
La sang m'omple la pell i li ploro sobre la gran ferida.
Els seus ulls m'ho expliquen:
Vella sàvia de fer palpitar cors oxidats.
Encens flames, poses del revés cadires
i després regales llàgrimes de dol
per apagar tanta foguera.
KPV 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada