tan a poc a poc, tan en silenci
que t'escolares per racons desconeguts
on les defenses, les barreres tancades
no existien.
Dividit en microorganismes de l'amor
envaïres el meu cos,
escombrant la sang
tacant-la de neguits, d'anhels vírics
de la por a la solitud...
El teu gest, les teves paraules
van construir al meu cervell una fantasia
un nou món
al qual accedir plegats.
I ara que marxes
deixes enrere un poblet desolat
teulades i parets carnoses derruïdes
l'esperança esmicolada, en ombres...
i una sola dona
per a reconstruir-lo tot:
carrers, cases, el pou de la vida
mentre la teva figura empetiteix al camí.
I ara que marxes
m'arromangaré orgullosa
i aixecaré una ciutat sencera
en la qual els meus anticossos
riuran de les teves amenaces tòxiques.
Ara que ja no anhelo la teva companyia,
que sóc lliure, somric i no espero.
KPV Octubre/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada