m'he colpejat
i se m'ha trencat el cor.
Ara està escampat al terra,
esmicolat en fragments... miríades esmolades.
Dins del pit em batega,
un fantasma,
que em permetrà sobreviure
potser,
un temps escàs.
Per tant, de genolls,
recullo el meu cor trossejat
mentre els dits se'm taquen de sang
i les cames em cremen..
Ara, davant la taula
l'ànim se'm desespera,
en veure el mosaic desordenat,
l'ingent projecte
reconstruir...
però... i com era?
El recordo gran i tendre,
neguitós i força feliç...
L'enganxo depresa, mentre noto com m'ofego per dins.
El fantasma és negre i implosiona.
Vol devorar-me dins meu,
en un regne de dolor perpetuu.
Enganxo, enganxo, ràpid..
Era daurat? No importa... però estimava els altres,
explotava i saltava en llàgrimes...
enganxa!!!
El fantasma té grans dents
i em rosseja la carn.. m'esbudella..
aaaahhh!!!! enganxa!!!
Els últims troços, els uneixo recordant a la família.
La suor rellisca nas avall
per a caure sobre un cor sencer, cicatritzat,
un gerro xinès desfigurat,
un Frankenstein orgànic,
lleig i potser més encongit,
més desconfiat...
però que expulsarà el fantasma de dins meu!!!
I no el deixarem tornar, no,
no ens envairà mai més.
KPV Octubre/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada