sóc una peça que s'estira i es comporta tan rara
que no m'animo a aclarir-te si desitjo aquesta calma
o si m'estiro sobre l'esquena d'aquella ànima esbojarrada
que suporta tota l'atmosfera sobre les ales i vola, vola
s'allunya
tan ràpid que no em desdigui,
tan lluny que no m'atrapis.
Ara que sóc ja sola, abandonada de tota coneixença
sóc lliure per atrevir-me a explicar-li a aquella gentada nova
que jo t'estimava tan bojament que no dormia
i creuran que ets una bèstia enorme
un guerrer de foc, heroi metàl·lic
els cabells onejant en la tempesta,
la mirada observant el triomf que s'esdevindrà de qualsevol de les teves passes...
l'amo del món que enrere deixí.
Puc dir-los que només la teva boca apaivagava el meu sospir
que només els teus dits recorrien la meva pell fins a cridar-te:
No puc més! M'abrases!
Puc dibuixar-los la passió amb què t'anhelava a cada instant fins a ofegar-me.
El riure inaguantable que el teu humor em provocava.
Els puc cantar la teva veu.
L'home sencer, tan masculí que ella sola ja portava.
Aquí puc estimar-te tant, tan obertament sense dubtar-me.
Sense que els ulls de ningú em preguntin en silenci per què tu, per què no d'altres,
que potser ells pensen, que potser fins i tot jo a vegades amb els ulls molt premuts temí...
que millor m'escauen.
Aquí el teu record és més daurat cada dia que passa.
Aquí sóc més teva, que mai al costat de la teva abraçada.
KPV Agost/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada