perquè els teus somriures no inundin cadascú dels crits d'alegria que llenço
quan veig
que les teves plantes han fet seva tota la meva terrassa.
Què li has fet al meu aire
que ara sembla que tot estigui
imprès de tinta incansable de dir
paraules, una i dues
paraules que potser
un dia portaran
tot l'amor que ens estem donant
en petites dosis de satisfacció
no només cobrint
necessitats
si no
construint aquells espais comuns
que tu imaginares i practiquem
en aquell ball que tant ens agrada dir
que és
paraules i paraules.
I sembla que no hi ha res a fer
que nosaltres no puguem aconseguir
quan em mires com desitjant que tot
el que ja és possible al teu imaginari
salti del teu cap al meu, en petons, somriures
o carícies
i converteixi les idees en això que compartim
aquesta activitat imparable que som nosaltres
el nostre món.
Tu em dónes la mà
plena de tot allò que jo ja sé que és nostre
tot el que fa que sigui tan bo
sentir
sentir cadascuna de les teves passes cap a mi.
KPV Octubre/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada