Les flors precioses

Tenia tanta gana i semblaven tan apetitoses,
que he buidat el camí de les flors precioses.
I ara és un continu gris que  s'endinsa en l'horitzó.
No sé on va. Ni jo.

Puc veure les dents sobresortint de les pedres.

Havia anat a buscar coses noves,
no per a quedar-m'hi.
Però parlant i parlant amb els follets enganyosos
es va fer de nit
milers i milers de vegades.
I ara tothom ha marxat,
ha viscut la seva vida i se n'ha anat temps enrere.

Els follets també marxaren rient entremaliats,
omplint-se les butxaques d'una altra conquesta.
Viuen dels caminants
que mai tenen prou amb menjar-se, una o dues flors precioses.

Camino. Tremolant.
Les dents s'apropen famolenques.
I jo estic molt plena, em pesa tot...
Per sort, de tant menjar flors m'han sortit ales verdes.

Somric. Amunt!

Des del cel veig que el camí va cap allà
on les flors sovintegen.
Quan arribi potser, podria provar-ne una o dues,
semblen tan diferents aquestes...
Quina curiositat,  quina il·lusió!
Els follets ja riuen, amb la boca oberta.



KPV Desembre/2014