No tot és art ni rúbrica. Ni seny.
No de tot me'n recordo ni en gaudeixo.
No m’estimo a tothom,
perquè...
no són maques totes les dones i homes
ni tots els bebès seran bones persones.
Així que més enllà d'una amabilitat irreductible,
no compro somriures
no cerco adhesions insuportables.
perquè...
no són maques totes les dones i homes
ni tots els bebès seran bones persones.
Així que més enllà d'una amabilitat irreductible,
no compro somriures
no cerco adhesions insuportables.
No tot és seny ni llei. Ni art.
No em semblen talent totes les mostres rebels
ni tots els crits provenen de la veritat ofegada a la gola
ni tot l'escrit apassiona
ni tot allò oblidat era execrable.
Així que
no tota tolerància l'entenc més enllà d'una benevolència hipòcrita
o d'una covardia negligent, de curta mirada.
No tot el que penso és meu ni m’agrada
ni tot el que és cert ho comparteixo.
Dic que sí o que no
i no és afabilitat, ni desobediència: és consistència.
És que la incoherència és intensa flaire
dolça promesad’una responsabilitat de la qual em despullaria
per oblidar que jo em mano i em cuido
i delegar així la culpabilitat absurda de les meves mancances
a podrir-se en mans d'uns altres que tan poc em coneixen...
Perquè...
en les fronteres i corbes de la meva deformitat humana
és aquesta jo tan profunda
la que s'estima la meva urgència del tot inapel·lable
a alliberar-me a cops de riure. A cops de ràbia.
Però no tota la ràbia és violència
ni estic vençuda quan callo i sembla que no lluito.
I si és veritat que no lluito,
-si és veritat que el meu somriure amaga tristeses-
potser és perquè el meu silenci, no calla, però tampoc parloteja
quan te n'adones,
que no tot és valorable, no tot és vendible ni tuitejable
però ara tots podem ser desig d'un altre i en un sospir, indesitjables:
molestos creditors d'uns sentiments bombolla
que som danys col·laterals d'una batalla contra la vanitat
sempre perduda
antiquats pagesos arrelats en l'afany i la cura de l'afecte serè...
Qui sap què pot estimar de tu, que sigui autènticament tu,
algú que et pot deixar d'estimar en dos dies?
Així que ni tota passió em commou,
ni cobejo qualsevol emoció que es maldigui amor.
molestos creditors d'uns sentiments bombolla
que som danys col·laterals d'una batalla contra la vanitat
sempre perduda
antiquats pagesos arrelats en l'afany i la cura de l'afecte serè...
Qui sap què pot estimar de tu, que sigui autènticament tu,
algú que et pot deixar d'estimar en dos dies?
Així que ni tota passió em commou,
ni cobejo qualsevol emoció que es maldigui amor.
No tot és egoisme però ens guanya
ni tot està perdut però a pocs ens importa.I si som molts, els diumenges i a les vacances,
la flaire de la incoherència és massa intensa.
Així que ni tot el futur és creixement,
ni tot creixement tindrà futur,
I algun passat, reinterpretat, és un regal madurat a la memòria.
I encara que no tot és un jo pensant amb una idea pròpia incompartida
tampoc tot allò comú em fa sentir còmode,
però accepto
que els problemes, de vegades, com les persones,
no necessiten més solució que ser tinguts en compte.
I gràcies a això no tot l'inacabat serà estèril:
serà amarra, després aurora i finalment ventada.
KPV / 2019
