l'amargor enganxada molt endins
entre el pit i la panxa
Una tristor tímidament explosiva
que per a no sortir
m'inunda
omplint-me de buidor.
Tot és fosc aquí dins.
I unes llàgrimes,
uns crits de desesperació
no em reconfortaran.
Tinc l'hora trista i no vull redempció.
Vull, que la mirada se'm perdi,
que les mans caiguin
i que el cos no m'aguanti.
Vull estirar-me, deixar-me morir
obeir només a la brisa que em transporta.
Vull no compartir la tristesa
ni pronunciar cap mot
i guardar-m'ho tot a dintre
sentir-la completa
patir-la enormement.
Que el mal que sento, m'ofegui
i plegar-me abraçant-me les cames,
bressolar-me.....
Sentir-me acabada
estar seca
habitar sola.
KPV Setembre/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada