El meu esperit és ple de pors,
però la por és vida,
la mort no en sap de por.
Subjugada a una consciència d'eternitat de mort,
aquesta és la por: que ets mort molt més temps del que seràs viu.
I això et fot, no subtilment, no, et fot fins a rebentar....
Que mentre ets viu penses que ja mort et neguitejarà tant de vida que viuràs ja mort,
que sobre els teus ossos polsosos cauran governs,
descobriran partícules i curaran malalties,
composaran la cançó, inventaran allò tan inimaginable,
que,
de viu, t'importava tan poc!
Tan ocupat en fer coses de viu...
I ara, que ets ben mort, tot t'enyores,
tot t'interessa.
Si t'aixequessis amb ulls de mort, series un nen,
un de zombi xuclant coneixements,
depredant històries perdudes,
abduint vivències postergades...
i amb l'esquelet ple tornaries a la teva tomba,
havent mort menys temps...
Fins que els records robats s'esvaïssin
i tornessis a estar tan assedegat de vida...
Tant de temps perdut, mentre un és mort....
KPV Novembre/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada