sóc com una maduixa fresca
bombada sobre els meus plecs dolços.
No parlo perquè no em deixen
ni moure un peu del pedestal.
Taral·larejo en veu baixeta, de llavis tancats
una cançó de marietes
sobre les pigues negres que han perdut
i com se les pinten de roseta.
I quan de riure em peto
em recorden la meva servitud
i per a que serveixo:
un model per a una reina,
una bruixa o una verge
resignada a la quietud
externa
que per dins els peus em ballen
sota el tutu
i li clavo puntades en el cul
a tant artista, tan pintor...
ai! que em vola el tul...xit!
KPV Octubre/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada