T'enyoro

(... cada dia més...)

T'enyoro.
Enyoro els teus braços al voltant meu,
empresonant-me suaument...
... la meva cintura, arquejada.
Enyoro els teus llavis, i tots i cadascun dels 300 petons que em prometeres.

Enyoro la teva mirada. Molt!! Podria deixar-me mirar per sempre...
Enyoro que m'esperis, que em pensis, que creguis que em necessites una mica cada dia.
Enyoro que m'escriguis, que m'expliquis tot, de tot, de qualsevol manera.
Enyoro que les meves paraules siguin un salt al teu cor, una alegria esperada.
T'enyoro.
Fins i tot enyoro el que no ets. Enyoro els teus silencis. Les teves passes allunyant-se...
Fins i tot el que no va ser. Aquell bany a la platja que mai ens donàrem...
T'enyoro tant, que fins i tot enyoro el que de tu no m'agradava.
T'enyoro en imperfeccions, en manies, en carències i en faltes.

Però estic tan cansada. D'enyorar-te sense esperança.
De despertar-me en el teu record que cada dia és més difús, es fa més vague.
No vull enyorar-te més. Per que ja no sé què ets i ja no sé què enyoro exactament.
És, enyorar els antics bassals en un dia de pluja,
en comptes de sortir sota el cel i inundar-me de milers de gotes noves,
apoderar-me en la tempesta.
És, buscar un trèvol sorrut amb el cap cot,
cega a l'immens bosc: meravellós, màgic, mil·lenari...

Ja no és enyorar-te a tu. Només un somni de tu, tan poc tu.

És, que enyoro el que sentia per tu, l'alegria de mirar-te, el somni de tenir-te.
La intensitat d'aquelles poques hores en les quals la teva companyia va ser la meva felicitat màxima.

T'enyoro en perspectiva i encara que la lògica em mata.
Que enyorar-te diu més de mi que d'allò que tu em donares.
T'enyoro,
encara que vull oblidar-te.

KPV Maig/2012