era suficient
que pensar en un futur de llàgrimes era mal somniar.
Vull estar allà on les fulles encara cauen suaument sobre les nostres espatlles,
el nostre riure, humiteja els ulls: brillants, plens de llums.
Vull tornar a aquella petita alegria de sentir il·lusió
per un no sé què que encara no està dit.
A aquell instant on les nostres passes
eren només això, ganes de passeig,
agradables moments en silenci acompanyat
o en diàleg imparable
que tant i tant ens servien.
Penso i no ho entenc
on sóc jo, on és aquella jo que tan feliç podia ser
amb només dos peus caminant, un camí conegut
qualsevol flor, qualsevol suau vent sobre les galtes
l'olor de pins i primavera.
O tardes de tardor mig ensomniades...
Vull tornar. Quedar-m'hi.
Torna-m'hi ara.
KPV Octubre/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada