Els llindars dels nostres egos reclamant el poder de la nostra terra
no serà.
Seran les claraboies enfonsades i les gotes recaragolades.
Les mànigues estripades recomponent el món perdut que ara ens importa
no serà.
Seran el vent que torça i els plàstics amuntegats que ningú anomena.
Els xiscles de les orenetes sobre els caps de tarda, el vol d'una abella sobre una flor preuada
no serà.
Seran la terra violentada i un planeta únic.
Els destins individuals a la recerca d'un lloc especial en una terra màgica
no serà.
Seran la pols i el nostre silenci.
Serà el temps, l'enorme interval que haurem perdut pels que ens estimem.
Per pensar massa temps en allò que ens fa rabiar
en comptes de ser allò que ens fa dignes de gaudir d'aquest somni de món.
KPV Agost/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada