he viscut un petit infern diari, esperant la teva trucada.
Ha escalfat tota la casa i s'ha fet seu el rebedor, on deixo el mòbil.
Quan truquen, s'espanta, s'emociona,
i li salten espurnes de l'esquena.
Com que no ets tu, després entra en una tristor grisa,
s'apaivaga
i el consolo dolçament entre cançons que ens eixamplen l'esperit adolorit.
Per si no ens tornem a veure,
els meus records s'han amuntegat sobre el llit
i ara fer-lo s'ha tornat una empresa gegantina.
Els hi dic: va ajudeu-me amb els llençols...
I ells es llencen agafant-los per les puntes fins a l'altra banda!
Llavors riem, si acaben xocant amb la paret, del costat que ja no ocupes.
Riem i després s'arrauleixen tots plegats i sobre el teu cos imaginat, s'adormen.
Per si no ens tornem a veure,
les coses que em regalares, les he posat damunt la taula.
Picaven el calaix on eren recloses i no em deixaven dormir.
Són tan boniques, tenen tant de l'amor que tu em donares,
que quan em despisto, se m'abracen per l'esquena,
i m'estrenyen amb força.
A vegades les he de portar d'excursió per la casa,
mentre m'expliquen els nostres petons antics,
el perfum de les nostres carícies des de la distància.
Per si no ens tornem a veure,
t'he deixat el meu amor amagat dins el gessamí de l'entrada.
Encara és càlid i jove.
Inquiet i impacient, no para de bategar-me!
Amb ell, no tindràs problemes per a entrar a casa.
KPV Setembre/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada