Un adéu inevitable
ha trencat un dels meus cors d'amor
i ha entristit els meus dies càlids.
Ara cauen les llàgrimes,
relliscant desesperades,
sense tractar de sobreviure
són allau de desolació.
Són buides, abandonades després
d'haver-les-hi xuclat la il·lusió
i per això es llencen,
es deixen morir
caient sobre els meus palmells,
desconsolades.
No les sento cridar quan cauen,
el silenci és el seu cant de mort.
I ara, jeuen totes amuntegades
cadàvers aquosos
dotats fins a llavors
del poder immens de l'amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada