Porto sobre els meus peus
un cos relaxat i un cap pensatiu.
Quan arribo a la riba de la sembrada,
els peus es deturen i sacsegen la seva càrrega.
Ara volen pasturar ociosos fins a la vesprada.
El cos ni s'adona que ha sigut abandonat al terra.
Però el cap té ulls,
i els té ben oberts davant el paisatge revelador.
Recorda, crec que recorda.
Un nom escrit en paral·lel a les tiges allargades.
Però el vent embolica les lletres
i el balanceig impedeix la lectura clara.
El vent també regala aromes que el cap ensuma.
Torna a recordar.
L'olfacte és un mestre de la memòria,
i dibuixa a poc a poc,
entre grisos i maragdes,
un rostre.
El rostre i el nom obren les portes a una gran sala.
Allà estan explicant una història.
Tothom és en silenci, transportats pel poder de la paraula.
La boca del meu cap els hi ho explica.
Els meus ulls i els seus, ploren.
Escolten quan dic que el vent, a ell, no me'l porta....
KPV Gener/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada