Les últimes paraules

Tinc moltes paraules per a tu.
Les havia preparat per acomiadar-nos dolçament.
Porto tant de temps guardant-les que ara no sé si donar-te-les.
M'he acostumat a tenir-les, rellegir-les en la ment, acariciar-les.

Són monòlegs en silenci amb un tu imaginari tan atent...
que no me les demanis, encara no.

Per que si me les demanes -però no ho facis-
i te les dono, a mi què em queda?
Paraules en el record que al final s'asseca.
A mi em fan més falta.
Que quan les tinguis també seran llençades als teus records,
deixes de sentiments que no es preserven.

No me les demanis.
Que jo amb totes elles, m'he fet un llit,
un abric, un recer.
Allà encara habites.
Se senten les teves rialles entre les esquerdes, la foguera.
Encara hi són les teves carícies,
tot just allunyant-se de la meva pell tèbia.

Mentre no te les dono,
perdo la nit jugant amb elles.
A la foscor puc repassar-les, corregir-les, refer-les en sentit.
Fer-les pau
o fer-les guerra.

Són les últimes que t'escriuré.
Cal que te les doni?
Mentre les tinc, mentre encara són meves,
és com si tingués un fil, una fibra que ens interconnecta.
Quan te les enviï, així que marxin,
el camí es desfarà just darrere d'elles.
Les llambordes cauran al buit així que vegin com l'última les deixa.

Si les tinc, puc dibuixar el teu perfil amb elles.
Una silueta de paraules.
Uns llavis de vocals, somrient-me.

Ara en tinc tantes de paraules...
Que si me les demanes, totes,
potser jo també m'esborri
que el meu cos ja no és més que la tinta que les manté despertes.

Si us plau no me les demanis, encara no.
Fem-ho així:
te les donaré, quan en llegir-les,
ja no recordi per a qui eren.

KPV Març/2012