Siempre podrás encontrarme

Aunque yo y mi vida andemos caminos intrincados
tan lejos de los senderos que tú y yo recorrimos juntos.
Aunque echarte de menos ya no sea una carga constante,
cuando los días sin ti ya no son neblina que inquieta
un pequeño dolor que pesa tanto.

Cuando pienses que ya no te recuerdo
que nada en mi retiene
alguno de aquellos fuertes sentimientos.
Aunque así sea,
aunque me observes desde lejos tan ocupada
tan viva, tan bien sin ti.
Siempre podrás encontrarme.
Si tú quieres, si lo necesitas
siempre habrá,
una pequeña sonrisa que regalarte
un último escrito que enviarte,
otro paseo que andar juntos.

Y mientras, el tiempo no ha dejado de arrastrarnos
desimantándonos del hechizo extraño que nos quiso unidos
aquel que vio en nosotros cabos de un mismo cordel
anudados tan por dentro que no le creímos.
Pero quizás no se equivocó, sólo suspiró, se detuvo y espera.
Que en el tiempo entre vidas todo futuro mágico es posible.

Y por eso veo que sonríe y sabe, que si gritas,
que si gritas con el corazón mi nombre
cuando aquellos nudos aprieten tu espíritu demasiado fuerte,
sabe que yo sin saber por qué
puedo alzar la mirada y ver en cada gota
deslizándose sobre la hoja fresca
un cariño transparente que por dentro se asemeja
al recuerdo de tu voz llamándome
y el aire que me rodea se espesara de pronto
empujándome, devolviéndome entonces
allá donde siempre podrás encontrarme.

KPV Novembre/2012

Ganes de món

Em nien les ganes de món
de tocar el no res que és tot plegat sense deturar-me
sense que ni un mol de pols pugui omplir de gris
cap esquerda a les meves mans àvides,
adonar-me amb aquesta més de mil vegades,
que tot plaer sobreviu en mi
en fraccions acordonades
que tota bellesa observada
sura indeterminadament a la meva pell
i quan inspiro fortament, és xuclada
i esdevé sorpresa, alegria i mort
regalimant per l'àmpit del meu record,
retornant-la.

Només vull o també:

Besar els rius, abeurar-me i prometre'ls destins de núvols,
voladors de pluja en la tempesta
que en caure sobre la meva cara recordaran
el meu so
les cançons xiuxiuejades agenollada a la ribera
i això em farà riure, agermanada intensament amb l'aigua que em recorre

Acariciar amb els meus peus la pell de les muntanyes
sentir els contes del vent,
mentre ensuma les meves petjades delicades,
m'explicarà que va ser brisa, que si volgués seria huracà
que a vegades quan està cansat és calma...
i això em farà riure, per què em dolceja el cor
les presumpcions del vent, com coqueteja mirant-me als ulls
mentre se m'embolica dins la camisa oberta

Enamorar a la fi al bosc diví amb la meva presència tendre
que em cobegin les fulles recargolades,
l'essència dels arbres
penetrant intensament la memòria del meu afecte
per embogir, sí, per entendre que allà hi és tot i embogir de joia

 Tinc tantes ganes de món...

... respireu, ho sentiu? ja és a dins vostre...

Tinc moltes ganes de tot,
que el desig del pensament s'enrinxola
i ple de gaubança no sap decidir
quin camí il·luminat primer recórrer,
per que se sent adherit als altres,
que en triar cauran perduts a la penombra...
per que ara,
no tan sols puc gaudir
dels instants immediats de bellesa absoluta,
és que tinc, el cor arbrat d'il·lusió per totes les coses menudes,
per que ara, cap no sembla prou gegant per no arribar-hi,
per no encalçar-la amb suavitat i fer-la rotar, despentinar el dubte.

Sento les rialles de l'ànima que em sobresurten,
escampant-se per mi, alliberant-me de mi, d'aquella mi...
per que ara que sé que el món
és tan ple de tot que em fa petita
em sento tan viva,
tan plena del seu poder
que em se seva...

que estimo la meva petitesa, que quan m'apropo és tan humana,

que no hi ha res en aquest món natural...
que no mereixi un sospir de comprensió sobre la meva galta

Per això tinc, tantes ganes de món,
per que encara que no visqui cent vides humanes
les arrels de la meva passió per ell parlen el llenguatge dels arbres.

KPV Novembre/2012