dimecres, 26 d’octubre del 2011

Dispersió atòmica

Una sola inspiració
anul·la l'espai que m'envolta
l'estretor és tan intensa...que el marasme és inevitable..
Bandades de buidor que em pressionen la pell
O és al revés:
els meus àtoms s'emancipen
després de llarga assemblea, es dispersen
acord: la no supervivència conjunta.
Cadascú que es busqui la vida
entre escletxes i pedres soltes
surant en l'aire...ofegats al mar..
I potser passar milers d'anys
Que dic! Milions!
sense formar-ne part
sense associació en una consciència lògica,
el pur plaer d'existir,
rebentar, fusionar-se,
ser molècula o vapor d'aigua,
reduir-se, oxidar-se....
sense sentir cap dolor,
cap culpa, cap pena.

KPV Octubre/2011

divendres, 21 d’octubre del 2011

Me encanta

Me encanta tu barba formando círculos
sobre mi ombligo descubierto,
cómo le susurras palabras
a mi piel
en un secreto que es sólo nuestro.
Todas y cada una de las veces
que tus dedos
cosen temblores finitos en mi vello.

Me encanta cómo tus ojos
conquistan mi deseo en silencio
y cómo me siento como una niña
en su primer amor
cuando arqueas los brazos
para acogerme dentro.

Me encanta que recibas con sonrisas
las texturas que mis manos
van componiendo
sobre tu pecho.
Que mi aliento sobre tu oído
provoque todo un caos
un mar de besos de fuego.
Y cómo nos recorremos despacito
descubriendo mapas
entretejidos en nuestros cuerpos.

Me encanta que te apasiones
con cada uno de los poemas que te leo
cómo me adoras mientras me esfuerzo
por no perderte.
Me encanta
que no me olvides,
que no me sueltes,
que seas tú, mi sueño.

KPV Octubre/2011

dijous, 20 d’octubre del 2011

I ara que marxes

Vas entrar a la meva vida
tan a poc a poc, tan en silenci
que t'escolares per racons desconeguts
on les defenses, les barreres tancades
no existien.
Dividit en microorganismes de l'amor
envaïres el meu cos,
escombrant la sang
tacant-la de neguits, d'anhels vírics
de la por a la solitud...
El teu gest, les teves paraules
van construir al meu cervell una fantasia
un nou món
al qual accedir plegats.

I ara que marxes
deixes enrere un poblet desolat
teulades i parets carnoses derruïdes
l'esperança esmicolada, en ombres...
i una sola dona
per a reconstruir-lo tot:
carrers, cases, el pou de la vida
mentre la teva figura empetiteix al camí.

I ara que marxes
m'arromangaré orgullosa
i aixecaré una ciutat sencera
en la qual els meus anticossos
riuran de les teves amenaces tòxiques.
Ara que ja no anhelo la teva companyia,
que sóc lliure, somric i no espero.



KPV Octubre/2011

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Són somnis

Sabeu el color de la llum
quan minva en la nit estelada
enfonsant-se al llac per a dormir
el son dels peixos
Són somnis, dits d'aigua
agulles en la nit estesa
vigilant el cel.

Sentiu la tremolor del fred
escolant-se entre la pell nua
per abrigar-se entre els plecs adormits
dels llits
Són somnis, fils de vent
fulards surant a la finestra
acomiadant el temps.

Veieu el ball rítmic del so
quan esdevé pluja
repicant dolçament
sobre les esquenes adormides
Són somnis, contes del món
paraules en un rierol
que es banyen a les fosques.

KPV Octubre/2011

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Reconstrucció

Perseguint una felicitat imaginada
m'he colpejat
i se m'ha trencat el cor.
Ara està escampat al terra,
esmicolat en fragments... miríades esmolades.

Dins del pit em batega,
un fantasma,
que em permetrà sobreviure
potser,
un temps escàs.

Per tant, de genolls,
recullo el meu cor trossejat
mentre els dits se'm taquen de sang
i les cames em cremen..

Ara, davant la taula
l'ànim se'm desespera,
en veure el mosaic desordenat,
l'ingent projecte
reconstruir...
però... i com era?

El recordo gran i tendre,
neguitós i força feliç...
L'enganxo depresa, mentre noto com m'ofego per dins.
El fantasma és negre i implosiona.
Vol devorar-me dins meu,
en un regne de dolor perpetuu.
Enganxo, enganxo, ràpid..

Era daurat? No importa... però estimava els altres,
explotava i saltava en llàgrimes...
enganxa!!!
El fantasma té grans dents
i em rosseja la carn.. m'esbudella..
aaaahhh!!!! enganxa!!!

Els últims troços, els uneixo recordant a la família.
La suor rellisca nas avall
per a caure sobre un cor sencer, cicatritzat,
un gerro xinès desfigurat,
un Frankenstein orgànic,
lleig i potser més encongit,
més desconfiat...
però que expulsarà el fantasma de dins meu!!!
I no el deixarem tornar, no,
no ens envairà mai més.

KPV Octubre/2011

dijous, 6 d’octubre del 2011

Te tengo tan cerca

Te tengo tan cerca...
noto tus ansias por mi piel
mientras las imágenes se suceden
ante nosotros.
Y por fin tus manos se acercan,
por fin!
a mis piernas
recorriendo cada centímetro
con fuerza
tanta!
que siento el calor
impulsado hacia arriba...

Como respuesta
mi boca busca tus labios
para asediarlos, conquistar tu lengua
ahogar mordiscos en tu cuello expuesto
mientras tus manos han saltado
a mi cintura,
mi espalda,
mis pechos,
y noto tu abrazo potente, desatado
que me licuará dentro de ti,
aunque sea fuego, vapor encendido.

Desbocada,
mis piernas abrazan tu cuerpo
a horcajadas,
y convertida en palpitar rítmico,
en cajón golpeado por tu deseo,
me sumerjo en tu pecho
y estrecho en mi mano la cruz...

KPV Setembre/2011