Bressant la mar que s'hi aproxima

Bressant la mar que s'hi aproxima
amb els meus pensaments de rondalla
un cor, una pista de parles
una veu que en tendresa
rearma de records
les nostres passes.

Sentint com el passat s'escapa
memòries d'escuma
que dels nostres dits ragen
a trenc d'onades, un càntic d'algues
dol
el foc sembrat sobre les aigües que marxen.

KPV Març/2012

No era nada

No, no era eso, no las palabras que me dabas, ni grandes planes de poder,
eran más tus manos vacías preparadas para sostenerme.
No, no eran tus posesiones, tus ambiciones o tus castillos,
eran más tu presencia a mi lado, con tu sonrisa apenas dibujada,
el saberte cerca.
Ni eran tu orgullo, tu grandeza, ni tu prestancia.
Eran más... tus pequeños gestos, una dulzura incipiente,
la promesa de una pasión escondida,
la certeza, de una espiritualidad infinita...

No era que me aseguraras nada,
era más sencillo.
Recorrer tu perfil en la penumbra, bajo los pinos,
que me estrecharas la cintura sentados del revés en aquel banco,
tus besos en mis brazos, dulces, delicados.
Tus recuerdos de otros días tranquilos...
historias contadas con mi cabeza reposada en tu hombro tostado.

Era, tu manera de vencerme, en nuestros juegos, tu vanidad de niño.
Era tu mirada buscando la mía, buscando sentimientos silenciados.

Era que en las noches me convertía en gata para saltar por tu ventana abierta,
y jugando a desearnos
me arrebujaba entre los huecos de tu cuerpo, hasta quedarme dormida.

Era que todo mi mundo se paraba para sostener esos momentos juntos.

No era nada.... y al desaparecer, su vacío es inmenso.
Como la brisa de verano que se escapa entre los dedos, aunque cálida, no era nada.
No era nada y tal vez, lo fue todo.
Y al separarnos resbaló hasta el suelo, y sin peso no hizo ruido.
Y al irse, tan en silencio, pareció que no era nada....

KPV Març/2012

Les últimes paraules

Tinc moltes paraules per a tu.
Les havia preparat per acomiadar-nos dolçament.
Porto tant de temps guardant-les que ara no sé si donar-te-les.
M'he acostumat a tenir-les, rellegir-les en la ment, acariciar-les.

Són monòlegs en silenci amb un tu imaginari tan atent...
que no me les demanis, encara no.

Per que si me les demanes -però no ho facis-
i te les dono, a mi què em queda?
Paraules en el record que al final s'asseca.
A mi em fan més falta.
Que quan les tinguis també seran llençades als teus records,
deixes de sentiments que no es preserven.

No me les demanis.
Que jo amb totes elles, m'he fet un llit,
un abric, un recer.
Allà encara habites.
Se senten les teves rialles entre les esquerdes, la foguera.
Encara hi són les teves carícies,
tot just allunyant-se de la meva pell tèbia.

Mentre no te les dono,
perdo la nit jugant amb elles.
A la foscor puc repassar-les, corregir-les, refer-les en sentit.
Fer-les pau
o fer-les guerra.

Són les últimes que t'escriuré.
Cal que te les doni?
Mentre les tinc, mentre encara són meves,
és com si tingués un fil, una fibra que ens interconnecta.
Quan te les enviï, així que marxin,
el camí es desfarà just darrere d'elles.
Les llambordes cauran al buit així que vegin com l'última les deixa.

Si les tinc, puc dibuixar el teu perfil amb elles.
Una silueta de paraules.
Uns llavis de vocals, somrient-me.

Ara en tinc tantes de paraules...
Que si me les demanes, totes,
potser jo també m'esborri
que el meu cos ja no és més que la tinta que les manté despertes.

Si us plau no me les demanis, encara no.
Fem-ho així:
te les donaré, quan en llegir-les,
ja no recordi per a qui eren.

KPV Març/2012