Camí de Vidabona

Després de més de 3 hores seguint el camí de Vidabona des de Sant Joan de les Abadesses, no m'he creuat amb ningú. Les meves companyes de viatge, les papallones, han resultat éssers francament curiosos. Sembla que han decidit, com en una carrera de relleus, acompanyar-me cadascuna una part, amb el seu alar mut. Jo també intento caminar fent el menys soroll possible, però les sargantanes i els ocells no semblen gaire convençuts. Tampoc el cervató que en girar un revolt del camí prop d'Ogassa m'he trobat a uns quants metres davant meu. Amb les seves potes primes i àgils ha fugit a l'espessor del bosc. Ha estat un dels moments màgics del meu recorregut.

Un altre, quan comences a sentir de lluny un soroll com d'aigua corrents, que es va apropant cada vegada més, per adonar-te que el vent recorre l'immens bosc, pujat a la gropa dels arbres. I en arribar a mi, em travessa, com si fos un fantasma, un ésser eteri, exultant, dominant el seu entorn i deixant-me l'aroma robat dels pins, i una alegria primigènia.

Més tard arribo a l'alberg del Negre, als peus de la Serra Cavallera, on passaré la nit, compartint taula amb els masovers i voluntaris que encaren milloren el nou refugi. Rialles, noves històries de vides tan diferents (gràcies no-wifi-connection!!).

L'endemà de nou el camí, la història de com en la meva eufòria de viatgera solitària principiant, em vaig perdre i vaig acabar ben espantada i plena d'esgarrapades, fins que es van imposar la meva intuïció i el sentit comú.

I com en qualsevol camí de recerca personal, els punts de connexió, les veritats bàsiques que arriben a sotragades per confrontar i reformar el teu món:
El riu em va explicar que no pots evitar que arribi l'aigua.
Que l'has de deixar passar, també al teu cor.
Em va dir que és millor dir sí a la pluja que viure amagada fins que cada tempesta passi,
ja que sempre en vindran d'altres.
El vent em va murmurar, que no es pot parar en un arbre, si vol ser fidel a la seva essència.
Que li cal ser lleuger, per viatjar a la seva gropa i no desaparèixer.
I em va preguntar que com necessitava ser jo, per a no desaparèixer...
El cérvol em va fer veure que no es pot forçar la sort, que has de fluir amb allò que passa....
o que no passa.
I les papallones, aquestes criatures que cada vegada sento més germanes,
van ensenyar-me que en el silenci hi ha moltíssima bellesa,
però que cal compartir-la,
per ser quelcom més que unes ales i unes antenes.

KPV Setembre/2016