En el momento, una tarde

Respirar.
Atardecer acumulando estímulos, sueños.
Con los ojos cerrados
comunicar quehaceres pendientes a un futuro yo nuestro ...
trasiego de tareas que no existen pero ya se mueven.

Pero ahora respirar
y taimar honradeces y sentirnos plenos,
de nuestro tiempo en pausa, dueños.

Respirar
y escuchar como el gato nos insiste
nos ronronea en lamento
Los pelos suaves son sus dedos de un te quiero.

Respirar y pensar que es sólo un momento
que no habrá de mejores: la tarde en calma, el sol muy quieto.
Los niños absorbidos en su vivir de juego.

Respirar y contar
hasta 4 moscas conspirando
en el aire atemperado vuelan
sin demasiado empeño.
Respirar y suceder nada
miles de diminutas cosas
que se agitan tanto,
pero en pequeño.

En la tarde, faenas de moscas, de gatos, de niños.
La mía respirar. Una sonrisa y respirar.
Esta tarde, tan sólo eso.

KPV Maig/2012

Parecía fácil

Parecía fácil.
Convertir tus besos en recuerdos, en susurros que se diluyen en el tiempo.

Cuando lo dije, que no me costaría olvidarte, no sabia nada.

Que pensar en tu mirada sobre mis ojos dibujaría pétalos de fuego,
viajeros rojos dibujando surcos de tristeza sobre mi cuerpo.
Que la esperanza, de verte regresar, ilusionado hacia mis brazos,
al final se apagaría,
se convertiría también en hija del silencio en el olvido.

Parecía fácil.
Recordar que debía borrarte. De mis pensamientos.
Extraerte con suavidad, con las manos sumergidas en cuenco.
Y convertir todas mis lágrimas en plumas,
en alas que te permitieran volar lejos.

Nada más difícil.
Que admitir que la vida apenas se detuvo en tu partida.
Que sólo yo conozco los minutos contigo,
pendientes de un gesto
que los descoserá definitivamente de la historia.
Que soportar que mi felicidad, no depende de tu amor por mi.

Nada más triste.
Que decidir que ya no siento nada.
Que pretender no haberte conocido.
No volverte a ver jamás y que eso no me importe de nuevo.
Levantarme mañana y que no conformes el primero de mis pensamientos.

¡Parecía tan fácil!
Tan fácil que fue quererte y tan difícil ponerse a olvidarte.

KPV Maig/2012

Un dia

Un dia.
Un dia se m'abraça i ja no sembla un dia.
És una setmana doblegada, embolicada sobre mi.

Noto dilluns acariciant-me.
Amb els seus dits experts sobre la meva pell, de matinada.
És tan prometedor... tan insistent..
El seu somriure de nen tan a prop de la meva cara,
que tanco els ulls i em deixo, sota la seva flassada.

En despertar, aixeco el cap, despentinada,
intentant recordar la nit passada
i em trobo acompanyada de divendres.
Mirant els seus ulls noto fredor...
l'orgull ferit del dia més desitjat,
el més irresistible,
que només troba una jo cansada..
Em retreu tanta prodigalitat,
la meva promiscuïtat laborable.

Però jo ja he estès la setmana com una catifa
i els meus peus van tocant dissabte.
El cap de setmana es deixa portar
com els últims nens d'una llarga serp de mans encadenades.
És tan lleuger, que en tocar-ho s'esvaeix, se m'escapa.

Un dia.
Un dia es desplega i ja no sembla un dia.
Són totes les hores que hi dedico
a desitjar unes coses,
a fer-ne d'altres.

Un dia serà l'últim.
Menys de 24 hores per a respirar aquest món, que per a mi, s'acaba.
Quin serà l'últim dels meus pensaments?
Quin dels meus records tornarà per encimbellar-se?
Per acompanyar-me a la mort amb un somriure
o amb una llàgrima.

Un dia potser estaré pensant en tu,
recordant fantasies que no arribaren
i seràs en l'últim dels meus minuts,
un segon intens d'amor que de cop, s'apaga.

KPV Maig/2012

T'enyoro

(... cada dia més...)

T'enyoro.
Enyoro els teus braços al voltant meu,
empresonant-me suaument...
... la meva cintura, arquejada.
Enyoro els teus llavis, i tots i cadascun dels 300 petons que em prometeres.

Enyoro la teva mirada. Molt!! Podria deixar-me mirar per sempre...
Enyoro que m'esperis, que em pensis, que creguis que em necessites una mica cada dia.
Enyoro que m'escriguis, que m'expliquis tot, de tot, de qualsevol manera.
Enyoro que les meves paraules siguin un salt al teu cor, una alegria esperada.
T'enyoro.
Fins i tot enyoro el que no ets. Enyoro els teus silencis. Les teves passes allunyant-se...
Fins i tot el que no va ser. Aquell bany a la platja que mai ens donàrem...
T'enyoro tant, que fins i tot enyoro el que de tu no m'agradava.
T'enyoro en imperfeccions, en manies, en carències i en faltes.

Però estic tan cansada. D'enyorar-te sense esperança.
De despertar-me en el teu record que cada dia és més difús, es fa més vague.
No vull enyorar-te més. Per que ja no sé què ets i ja no sé què enyoro exactament.
És, enyorar els antics bassals en un dia de pluja,
en comptes de sortir sota el cel i inundar-me de milers de gotes noves,
apoderar-me en la tempesta.
És, buscar un trèvol sorrut amb el cap cot,
cega a l'immens bosc: meravellós, màgic, mil·lenari...

Ja no és enyorar-te a tu. Només un somni de tu, tan poc tu.

És, que enyoro el que sentia per tu, l'alegria de mirar-te, el somni de tenir-te.
La intensitat d'aquelles poques hores en les quals la teva companyia va ser la meva felicitat màxima.

T'enyoro en perspectiva i encara que la lògica em mata.
Que enyorar-te diu més de mi que d'allò que tu em donares.
T'enyoro,
encara que vull oblidar-te.

KPV Maig/2012