Fugint-se

Unitats tangencials que fugen l'una de l'altra,
evitant una mirada directa,
només sospitant la presència aliena,
amagant així qualsevol detall de feblesa.
Com si la felicitat es basés en demostrar fredor.
Com si la falta d'amor fos un arma poderosa.
Com si l'amor t'agenogés davant de l'altre.
Criatures equivocades....
formes de vida d'una sola direcció,
en sentits contraposats.

Admirem destins en paral·lel
que rebutgen dolorosament la felicitat comuna

Engrandint l'espai que no habiten,
la frontera que els separa,
llencen allà tota sort d'objectes màgics:
aquells que poguessin servir,
per apropar,
perdonar,
tornar a estimar-se.
Mètodes dramàtics maquinats per l'esperança,
única lluitadora en aquest combat sense sentit.

Ara són, les varetes, les pols amoroses,
abocaments tòxics orbitant a l'atmosfera.

Dues galàxies separant-se irreversiblement.

KPV Desembre/2011

Que así, no

Que no, que no me sirve
que me sobran tus miradas desde lejos
que te las quedes
que no las quiero.
Que me evites
que tu juego no me divierte
que siento angustia, no me distraigo
que así, no quiero.

Que no quiero necesitar hablarte, verte
que te excluyo de mi
que no me interesan tus problemas
que me dejes
que tus lo siento me suenan a cuento a medias.

Que las horas contigo fueron buenas
pero debo olvidarlas todas
no quiero construir mi vida sobre esa pena.

Que balbuceas mientras yo maduro
y te escondes de la vida
mientras yo, la engullo.
Que no me sirves.

Que me dices que todavía te gusto
mientras me dejas
y yo me río, de tu lío.

Que me dices que me echas de menos
y yo siento que te mientes
que si es así
te acerques, que me enfrentes
y si no
que andes tus pasos de cobarde
hacia la cornisa de tu vacío.

Por que así, no,
si no me quieres entera,
si no abrazas mi vida por completo
yo a ti no te quiero apenas.
Que si quieres, aquí me tienes.
Pero cuidado, te la juegas.
Y si no,
que te pierdas, te diluyas,
que te extingas si quieres.
Que no me molestes contigo.
Que no.

KPV Novembre/2011

Ai sireneta

Et vaig veure de lluny
dauradament lliscar entre les aigües negres
amb aquell cos tan diví
un impacte de llum
sobre el meu cor, comportes obertes.

Boig et vaig cridar
i tu em vares cantar tan dolçament,
tantes paraules brodades sobre un fil d'argent,
que les llàgrimes se'n van escapar
i només en tenir-te podia somniar.

I ara que t'he aconseguit,
ai sireneta que t'he de dir
que quan t'abraço fortament
en comptes de calor
resulta que estàs tan freda...

Que els teus llavis
que semblen regals de lluna plena,
són tan salats que em maregen
que fora de l'aigua has perdut la veu,
que el teu silenci, és una pedra.

Que ara m'adono, ai sireneta
que jo buscava una princesa
una dona que m'adorés al matí
i que fes brollar el volcà que hi ha en mi
que cada nit em cremés fins a les venes.

Que les teves danses aquàtiques
són tan magnètiques
la teva mirada tan plena de prometences
que m'havia deixat portar
en la meva cerca apassionada, eterna...

I és que, ai sireneta,...no tens culet!
i jo necessito apretar-te'l
embrollar-me en unes cames de seda.

I jo ja veig
que quan ens besem
no hi ets sencera
que els teus ulls em travessen
que estan més enllà
anhelant quelcom que encara esperen...
potser un centaure marí
entretingut en batalles
en les praderies d'algues verdes.

Així que t'he tornat al mar, sireneta
per que tu m'agrades més
quan et veig allà,
escates turquesa escombrant el mar
i sé que ets més feliç quan composes cançons
i me les envies cap a terra.

Adéu sireneta...

KPV 29/11/2011

Lo olvidé

Vaya que tonta, lo olvidé
que no te había ofrecido nada
que eras solo un entretenimiento
un asalto furtivo al corazón
no más que un deseo, aunque poderoso,
pero vacuo, como otros que dejamos escapar.

Ui que tonta, que se me olvidó
y enfangué los brazos enteros
sumiéndolos en este cieno amoroso
y, claro, cuando dejaste de regarlo,
quedé atrapada sin saber bien
cómo, ni para qué.

Pues sí, se ve que lo olvidé
y creí que con cada beso que me dabas
me regalabas un poquito de tu vida
así que con tus trozos y unos míos
empecé un puzle nuevo,
a ver si encajaba.
Y cuando te cansaste del acertijo
me di cuenta que el rompecabezas,
que ya estaba tan crecido,
tenia la mitad de las piezas, las tuyas,
con la tinta borrada,
y ahora está ahí, cogiendo polvo.

Me suena que me dijiste
que no confiara en nadie
y, como siempre, no te hice caso
o se me olvidó,
y nos imaginé juntos de la mano
recorriendo todo el camino,
y ahora, que te asustaste y saliste huyendo,
me he perdido
en esta umbría inhóspita.

Se me olvidó también
que tu tampoco me habías ofrecido nada.

Lo recuerdo todo ahora...
se ve que, al final, me despisté
pensando que era otra
con derecho a decidir
pero no, no es así.

Pero yo trato de olvidarlo...

KPV Octubre/2011

En guerra

Davant teu,
sóc una deesa en guerra.
Nua, reclamo les teves urpes
clavades entre les meves cames.
El líquid calent em brolla
anegant el teu esperit intrèpid,
mentre devoro el teu cos
en un ball rítmic.

Els nostres cossos es juguen
s'amaguen
i per fi
s'alineen per a trobar-se
en una lluita intensa
per a doblegar voluntats
alimentar instints que ens transportin a aquella selva densa.

Balla'm. Tan intens
que els músculs de les meves cames tremolin,
Balla'm obrint-te pas, usurpant-me....
Maleeix-me si vols...
però acorrala'm
per a besar-me extremament,
succiona'm,
aspira'm
pren-me sencera.

Silenci. No.
Gemego en un silenci
que només sents tu,
i el meu cos arquejat
es rendeix palpitant al teu abraç de guerrer insaciable.

Em buscaves?
Sóc una deessa d'aire
i tu, un vèrtex aquàtic
que, travessant el mar,
partint les onades amb el teu acer salvatge,
es clavarà al meu ventre...descobert a tu..
decorat només de núvols foscos.
El silenci ara, és un gemec de tempesta.

KPV Novembre/2011

Ayuno de ti

Ayuno de ti,
me aparto de esta locura por un rato.
Respiro...y por fin, inspiro limpiamente.
El pecho, ya no duele.

Se está tan tranquila sin ti...
no despertarme añorando verte
no vestirme para gustarte
pintarme lo justo,
sin embellecerme para deslumbrarte.
Dedicar mi tiempo libre
a tantas otras cosas: libros, una excursión,
tocar, pintar, hornear,
conducir, nadar...
Dedicarme a las amigas
sin conversar de tu falta.
Dedicarme al mundo,
curar sus heridas,
que son tantas...
salvar peces, gorilas o ranas.

No dedicar un solo acto de mí,
a tus posibles alabanzas.
Ser ama de mi vida,
ser mi mayor fan, mi objetivo,
mi sueño,
ser mi compañía.

Ayuno de ti,
para poder pillarte con hambre.

También para saber estar sin ti.
Que es posible, que a veces,
es deseable.
Que una y otra capa de ti
se me van pegando encima,
y ya no se quién soy,
si no un anexo de ti.
Que utilizo tus palabras, tus ideas,
tus modales.
Y no, esa no era yo.
Tijera, cepillo.
Me sacudo de ti.
Y camino sola, temblando,
pero firme al poco.
Y cuando vuelva yo,
ya te llamo.

KPV Novembre/2011

Model

Vestida en actitud
sóc com una maduixa fresca
bombada sobre els meus plecs dolços.
No parlo perquè no em deixen
ni moure un peu del pedestal.
Taral·larejo en veu baixeta, de llavis tancats
una cançó de marietes
sobre les pigues negres que han perdut
i com se les pinten de roseta.
I quan de riure em peto
em recorden la meva servitud
i per a que serveixo:
un model per a una reina,
una bruixa o una verge
resignada a la quietud
externa
que per dins els peus em ballen
sota el tutu
i li clavo puntades en el cul
a tant artista, tan pintor...
ai! que em vola el tul...xit!

KPV Octubre/2011

Temps de mort

Por a la mort, a morir o a estar mort?

El meu esperit és ple de pors,
però la por és vida,
la mort no en sap de por.
Subjugada a una consciència d'eternitat de mort,
aquesta és la por: que ets mort molt més temps del que seràs viu.

I això et fot, no subtilment, no, et fot fins a rebentar....

Que mentre ets viu penses que ja mort et neguitejarà tant de vida que viuràs ja mort,
que sobre els teus ossos polsosos cauran governs,
descobriran partícules i curaran malalties,
composaran la cançó, inventaran allò tan inimaginable,
que,
de viu, t'importava tan poc!
Tan ocupat en fer coses de viu...

I ara, que ets ben mort, tot t'enyores,
tot t'interessa.
Si t'aixequessis amb ulls de mort, series un nen,
un de zombi xuclant coneixements,
depredant històries perdudes,
abduint vivències postergades...
i amb l'esquelet ple tornaries a la teva tomba,
havent mort menys temps...

Fins que els records robats s'esvaïssin
i tornessis a estar tan assedegat de vida...

Tant de temps perdut, mentre un és mort....

KPV Novembre/2011

Ese sentimiento

Creí que me moría, porque ese sentimiento lo llenaba todo,
Creía que al dártelo, y no devolvérmelo, me ahogaba
Creí que negándome a él lo vencería...
pero fue peor,
y que no sobreviviría un día más a ese vacío dolor...

... y del dolor surgió la verdad ...

y con ella una sonrisa sabia dibujada en mis labios,
en los ojos una visión clara
en el espíritu una calma dichosa...

porque ese sentimiento dibuja alas de mariposa sobre mis hombros
y me elevo vaporosa formando círculos estrellados que no se detendrán

porque no necesito que me lo devuelvas, porque el mío llena canastos enteros
de olorosas flores que me abrazaran tiernamente en las noches frías

porque de puro gozo te lo brindo con mis brazos abiertos
etéreo genero artístico que provoca sonrisas indetectables

porque es imparable y abordará tu espíritu y no se amedrentrará
y lo arrastrará hasta mí para que bailemos juntos girando locos

porque no se congelará, ni se ahogará ni se resecará
no acogerá tristeza, ni presentará cansancio, ni abogará respeto,
no sentirá desprecio

no conoce el miedo a perderse, pues lo es todo y ningún espacio
puede descontenerlo
no teme a la muerte, pues no se extinguirá jamás

no me pertenece, ni a ti,
y por eso, siendo tan libre,
es invencible

KPV Novembre/2011

Dispersió atòmica

Una sola inspiració
anul·la l'espai que m'envolta
l'estretor és tan intensa...que el marasme és inevitable..
Bandades de buidor que em pressionen la pell
O és al revés:
els meus àtoms s'emancipen
després de llarga assemblea, es dispersen
acord: la no supervivència conjunta.
Cadascú que es busqui la vida
entre escletxes i pedres soltes
surant en l'aire...ofegats al mar..
I potser passar milers d'anys
Que dic! Milions!
sense formar-ne part
sense associació en una consciència lògica,
el pur plaer d'existir,
rebentar, fusionar-se,
ser molècula o vapor d'aigua,
reduir-se, oxidar-se....
sense sentir cap dolor,
cap culpa, cap pena.

KPV Octubre/2011

Me encanta

Me encanta tu barba formando círculos
sobre mi ombligo descubierto,
cómo le susurras palabras
a mi piel
en un secreto que es sólo nuestro.
Todas y cada una de las veces
que tus dedos
cosen temblores finitos en mi vello.

Me encanta cómo tus ojos
conquistan mi deseo en silencio
y cómo me siento como una niña
en su primer amor
cuando arqueas los brazos
para acogerme dentro.

Me encanta que recibas con sonrisas
las texturas que mis manos
van componiendo
sobre tu pecho.
Que mi aliento sobre tu oído
provoque todo un caos
un mar de besos de fuego.
Y cómo nos recorremos despacito
descubriendo mapas
entretejidos en nuestros cuerpos.

Me encanta que te apasiones
con cada uno de los poemas que te leo
cómo me adoras mientras me esfuerzo
por no perderte.
Me encanta
que no me olvides,
que no me sueltes,
que seas tú, mi sueño.

KPV Octubre/2011

I ara que marxes

Vas entrar a la meva vida
tan a poc a poc, tan en silenci
que t'escolares per racons desconeguts
on les defenses, les barreres tancades
no existien.
Dividit en microorganismes de l'amor
envaïres el meu cos,
escombrant la sang
tacant-la de neguits, d'anhels vírics
de la por a la solitud...
El teu gest, les teves paraules
van construir al meu cervell una fantasia
un nou món
al qual accedir plegats.

I ara que marxes
deixes enrere un poblet desolat
teulades i parets carnoses derruïdes
l'esperança esmicolada, en ombres...
i una sola dona
per a reconstruir-lo tot:
carrers, cases, el pou de la vida
mentre la teva figura empetiteix al camí.

I ara que marxes
m'arromangaré orgullosa
i aixecaré una ciutat sencera
en la qual els meus anticossos
riuran de les teves amenaces tòxiques.
Ara que ja no anhelo la teva companyia,
que sóc lliure, somric i no espero.

KPV Octubre/2011

Són somnis

Sabeu el color de la llum
quan minva en la nit estelada
enfonsant-se al llac per a dormir
el son dels peixos
Són somnis, dits d'aigua
agulles en la nit estesa
vigilant el cel.

Sentiu la tremolor del fred
escolant-se entre la pell nua
per abrigar-se entre els plecs adormits
dels llits
Són somnis, fils de vent
fulards surant a la finestra
acomiadant el temps.

Veieu el ball rítmic del so
quan esdevé pluja
repicant dolçament
sobre les esquenes adormides
Són somnis, contes del món
paraules en un rierol
que es banyen a les fosques.

KPV Octubre/2011

Reconstrucció

Perseguint una felicitat imaginada
m'he colpejat
i se m'ha trencat el cor.
Ara està escampat al terra,
esmicolat en fragments... miríades esmolades.

Dins del pit em batega,
un fantasma,
que em permetrà sobreviure
potser,
un temps escàs.

Per tant, de genolls,
recullo el meu cor trossejat
mentre els dits se'm taquen de sang
i les cames em cremen..

Ara, davant la taula
l'ànim se'm desespera,
en veure el mosaic desordenat,
l'ingent projecte
reconstruir...
però... i com era?

El recordo gran i tendre,
neguitós i força feliç...
L'enganxo depresa, mentre noto com m'ofego per dins.
El fantasma és negre i implosiona.
Vol devorar-me dins meu,
en un regne de dolor perpetuu.
Enganxo, enganxo, ràpid..

Era daurat? No importa... però estimava els altres,
explotava i saltava en llàgrimes...
enganxa!!!
El fantasma té grans dents
i em rosseja la carn.. m'esbudella..
aaaahhh!!!! enganxa!!!

Els últims troços, els uneixo recordant a la família.
La suor rellisca nas avall
per a caure sobre un cor sencer, cicatritzat,
un gerro xinès desfigurat,
un Frankenstein orgànic,
lleig i potser més encongit,
més desconfiat...
però que expulsarà el fantasma de dins meu!!!
I no el deixarem tornar, no,
no ens envairà mai més.

KPV Octubre/2011

Te tengo tan cerca

Te tengo tan cerca...
noto tus ansias por mi piel
mientras las imágenes se suceden
ante nosotros.
Y por fin tus manos se acercan,
por fin!
a mis piernas
recorriendo cada centímetro
con fuerza
tanta!
que siento el calor
impulsado hacia arriba...

Como respuesta
mi boca busca tus labios
para asediarlos, conquistar tu lengua
ahogar mordiscos en tu cuello expuesto
mientras tus manos han saltado
a mi cintura,
mi espalda,
mis pechos,
y noto tu abrazo potente, desatado
que me licuará dentro de ti,
aunque sea fuego, vapor encendido.

Desbocada,
mis piernas abrazan tu cuerpo
a horcajadas,
y convertida en palpitar rítmico,
en cajón golpeado por tu deseo,
me sumerjo en tu pecho
y estrecho en mi mano la cruz...

KPV Setembre/2011

Canción de ti

Te deseo y te odio,
me arruinas los sentidos.
Es en ti en quien pienso
mientras suspiro,
cuando despierto.
Me alejas de mi vida
con cada beso que me das,
y te borraría con mis dedos mojados
si eso sirviera para no pensarte.

Porque padezco esencialmente de ti.
Y me mareas, me oxidas,
me envenenas.

Mi determinación, se fue
y las razones, me parlotean
¡no quiero escucharlas!
desesperan...

Te amo y te maldigo,
mi control se desliza sin poder.
Es a ti a quien escribo,
mientras sueño,
cuando vivo.
Peligras mi existencia
con cada abrazo que me das.
Y te soplaría lejos
si eso sirviera para no necesitarte.

Porque carezco esencialmente de ti.
Y me ahogas, me resecas,
desfallezco.

Mi tesón, no te resiste
y el juicio se marchó lloriqueando
¡maldito sea!

Así que me quedé sola,
para combatirte, aislarte,
triunfarte.
Y dominarme de ti hasta bien tarde, ya de noche.
Y entonces,

procurar dormirme en el silencio, en pequeñito,

para no despertarme en tu deseo.

KPV Setembre/2011

Si estiguessis aquí

Si estiguessis aquí
tan a prop que pogués estudiar el teu aire
deixar-me a les mans
l'aroma del teu cos
recorregut amb ànsia.
Mirar-te als ulls
i trobar-los buscant-me
i veure tants missatges en ells
tantes paraules arrecerades
lligades allà, vetades.
Hi veig amor?
Es tan difícil saber-ho...tan perillós desitjar-ho...
Dibuixar amb el dit el teu rostre
i besar-te els llavis una i mil vegades.

Si estiguessis aquí
tan a prop que poguessis salvar-me
de mi
del sentiment que el meu cor et guarda,
i abraçar-me
i dir-me que és veritat
que he descobert el gran secret a la teva mirada.

KPV Setembre /2011

Joc estelar

Em trobo mirant al cel
estelat de gotes blanques.

És fosc. Ja tothom ha marxat a casa.
Cercàvem respostes en l'aire
a on mil preguntes han estat llençades
i com es barrejaran tantes de paraules
seran disbarats, rucades.

Ja començo a desesperar,
tota sola,
quan sento una bellugadissa estranya
i formant una cua llarga,
ingents quantitats de paperets blancs
s'apropen cap a mi, m'envolten, em ballen!

Porten escrits missatges trencats..
T'est.... ibertat... dolç so...

Corro per agafar-los,
resoldre el misteri que amaguen
Veniu!
I mentre riuen
formen un vòrtex ascendent sobre el meu cap
...en arribar al cel, s'amaguen...

Sobre les meves mans obertes
3 paperets morts
cauen:

els llegeixo i se m'escapa una rialla!

KPV Agost/2011

Sento com si las dos
hi fossin
assegudes molt juntes
els ulls ben oberts.

Trenca la primera hora
i dormen sobre les fulles
atresorades

I sento la remor
del seu cridar tendre
tebi inclinant-se
a la terra negra.

L'hora trista

Tinc l'hora trista
l'amargor enganxada molt endins
entre el pit i la panxa
Una tristor tímidament explosiva
que per a no sortir
m'inunda
omplint-me de buidor.

Tot és fosc aquí dins.
I unes llàgrimes,
uns crits de desesperació
no em reconfortaran.

Tinc l'hora trista i no vull redempció.
Vull, que la mirada se'm perdi,
que les mans caiguin
i que el cos no m'aguanti.
Vull estirar-me, deixar-me morir
obeir només a la brisa que em transporta.

Vull no compartir la tristesa
ni pronunciar cap mot
i guardar-m'ho tot a dintre
sentir-la completa
patir-la enormement.
Que el mal que sento, m'ofegui
i plegar-me abraçant-me les cames,
bressolar-me.....

Sentir-me acabada
estar seca
habitar sola.

KPV Setembre/2011

A la tarde clara
le canto
y a la mañana prodigiosa.

Y en la noche
el canto es un susurro
que escondo entre mis labios
para no despertar al alba
que me separa.

Sabeu...

Esperaré asseguda
a aquesta cadira que,
ferma com jo,
m'aguanta
i tributaré
la meva pell
per portar-la
molt més temps a sobre
fins que l'hora calli
i les paraules meves
ja no s'escoltin.

KPV 1994

Sembrar el amor

Te he visto,
como en duermevela,
recorrer los pasadizos oscuros.

Pensaba ayer que los había cerrado
pero me debiste descoser el alma
mientras andaba
pues me han nacido flores
entre el mosaico
y su aroma, me llena el sueño.

Al despertar,
creo oírte atravesar mi puerta,
con tu ruido.

Creía ayer que la había cerrado
pero me debiste regar el corazón
mientras soñaba
pues me han nacido campos de miel
entre las sábanas
y abejas de agua, cosquillean mis labios, como besos.

Esta tarde,
entre callejuelas,
he ido en tu busca
a entregarte mi suerte.

Creía ayer que no te necesitaba
pero me debiste sembrar el amor
mientras te huía
pues me han nacido gorriones
entre los pechos
y su alegría, me canta tu nombre.

KPV Setembre/2011

Pequeños

Inspiramos
y así, hemos encogido
y somos pequeños, muy pequeños
y permanecemos juntos y escondidos.

Podemos entonces balancearnos, de la mano,
sobre un hilo
y reírnos de nuestros pies mojados.

Abrazarnos desnudos, mientras rodamos
pelaje abajo
entre los gatos adormilados.

Explicarnos historias, en la penumbra
que nos asusten
de plantas que nos devoran.

Mirarnos a los ojos, mientras callamos
acariciándonos el rostro
y sabernos muy queridos.

Prometernos, en una flor
devoción eterna
y sellarla con un solo beso, infinito.

Despedirnos.

Aspiramos
y así, en gigantes nos tornamos.
Dos extraños ahora,
devueltos al mundo.
Mientras lloramos.

KPV Setembre/2011

Els meus nens adormits

M'atanso en silenci
ni respiro,
quasi a les palpentes
per a vigilar els seus somnis.

Cossos menudets
ara tan quiets
tan relaxats
que els braços adopten postures impossibles.

Llençols entortolligats
entre les cames
o tapant-los tots
per a espantar els monstres.

I aquest respirar serè
de boca oberta
d'àngel adormit
que ha oblidat
tant de joc, de crits
de corredissa plena.

Un petó, una carícia
i l'amor de mare
lligat al cor amb corda estreta.

KPV Setembre/2011

La flor

Ara que s'ha estirat la tarda
l'aire fa olor a calent
i passejo al capvespre entre els carrers
del meu barri de muntanya.
Vorejo murs de pedra desgastada
rebentats de verd voraç
i somnio que no sóc a ciutat
aspirant profundament
l'impagable silenci.

M'ajuden,
les buganvilies estampades
a la cara sud de les tàpies,
i gessamins olorosos
pintant de blanc el fullatge espès.

Al final d'un carrer estret,
he vist la flor.
Està sobre un tall llarguíssim
gruix com un dit.
Dret sobre el compost
i vestit tan sols
amb 2 fulles noves.

Els 8 pètals roses fan la roda al calze
que empal·lideix de tant mirar-los
donar voltes.

Ara, la flor, ha deixat com caure el cap
per a mirar-me
i noto com aspira el meu aroma.
Tremola....vibrant...petitament
i llavors,
sospira tornant-se cap al sol ja vermell
i oblidant el trist desig
inabastable,
que havia descobert dins meu.

La brisa fresca l'adormeix encara
i les fulles li canten de bressola:
a la nena més bonica amb 8 pètals de flor lligada.

KPV Primavera/2010

Univers de balcó

Al març, el primer sol
dibuixa un triangle al meu balcó
on els gats planten estàtues egípcies.
Només algun bigoti es mou amb la brisa
encara freda
i els ulls aclucats celebren la calor.

Ara, em desperto amb el tri incansable dels ocells d'aquell jardí.
Inexplicable alegria engabiada.

He plantat geranis i una sort de lavanda allimonada
i per primera vegada,
lantanes blanques i liles.
No paro d'observar-les per veure créixer
dia a dia
les petites florescències.

I ara he descobert els pugons.
Famílies senceres sota les fulles fosques.
Sóc
la seva pluja,
la seva ombra de núvol inesperada,
la seva mort, com sempre, capritxosa i inevitable.
I encara i així... sóc, petitament ignorada!
Enormement transparent...
El Déu elefant, tan savi,
oblidat en un univers d'insectes i plantes.

KPV Agost/2011

Escribir

Claro puedo escribir
lo que mi mente me canta
sin tapujos
presionando el boli
la hoja se mancha.
Di feliz que eres mía
¡oh letra encadenada!
al corazón que roto
despacio se dilata.
Vierte todo
sobre la taza de plata
que rodando va
camino de la cuchara.
No parar entonces
que la realidad, ata,
la vergüenza vuelve a sufrir
me escondo bajo la cara.
La diéresis distrae
la escritura que corre rápida.
Dame valor
seguir
hasta que pronto se acaba.
Girar y escribir
el ruido cuando la hoja pasa
te hacer ver el papel
que blanco te ataca.
Hundiré mi alma en él!
No te resistas,
eres mío
y llenaré tus entrañas.

El reloj cantando una nana
dulce la tarde es
mi ilusión se desata.

Llàgrimes

Un adéu inevitable
ha trencat un dels meus cors d'amor
i ha entristit els meus dies càlids.
Ara cauen les llàgrimes,
relliscant desesperades,
sense tractar de sobreviure
són allau de desolació.
Són buides, abandonades després
d'haver-les-hi xuclat la il·lusió
i per això es llencen,
es deixen morir
caient sobre els meus palmells,
desconsolades.

No les sento cridar quan cauen,
el silenci és el seu cant de mort.
I ara, jeuen totes amuntegades
cadàvers aquosos
dotats fins a llavors
del poder immens de l'amor.

I de nit escriuré somnis

M'aixecaré per a pujar muntanyes
tant d'hora com la foscor em deixi
per a portar-te aquell tresor, un secret verd
que em demanis amb els ulls.

I baixaré ballant, removent els ossos
al so del ritme que marquis amb les mans
amb un somriure complet
per a trobar-te.

I després quan el cos ja flaquegi
m'aixecaré de nou per a construir
un bosc,
pintaré de verds els arbres més alts
i brodaré flors vermelles en els prats humits.

Tot, seguint el teu desig
alliberat en un dia de pluja.

Però quan arribi la nit
i la son et tanqui les parpelles
sobre els ulls capritxosos,
llavors ja no m'aixecaré més per a tu.

Llavors només escriuré somnis.

De nit escriuré somnis
per a omplir els meus desitjos
i viure en ells
una vida nova, pròpia, diferent.

Els escriuré a poc a poc,
assaborint cada petó,
cada repte,
cada llàgrima.

I quan vegi la nit que s'acaba
amagaré totes les lletres al meu cor.
Desordenades.
I així, les podré tornar a col·locar
en filera,
la propera nit,
i somniar de nou la meva vida,
tot aspirant l'aroma del meu cor.

KPV Agost/2011

Secretament amb la mar

(dedicada a la Marga)

Havia quedat amb la mar
per a veure'ns
a aquestes hores deshabitades.
Per a acariciar-nos d'amagat,
entre petons,
emocionades.

L'acaricio amb un peu dins de l'aigua,
suau,
com a ella li agrada
i la noto tremolar,
fent sospirar als peixets
i fent-los riure com a canalla.

M'endinso en silenci
no ens calen gaire de paraules
i la noto llepar-me els dits
frenèticament
buscar-me la pell,
salar-me.

M'hi dono i l'abraço
bojament,
per a que no se m'escapi
i ella em trena amb cabells d'aigua,
i em sento dispersar, liquar-me
convertir-me en corrent,
arribar a l'èxtasi en freda calma.

Quan ens separem
amb el terrible esforç
de dividir enllaços covalents d'amor,
el meu cos arrossega un pes immens, trist
i la mar s'ha doblegat angoixada.

Ens consola
els nostres ulls somrient
al secret de les nostres trobades.

KPV Agost/2011

Al mar de l'Escala

Em trobo mirant al mar.
A on si no, des d'aquest turonet de l'Escala.
Tots el mirem,
taulades vermelles,
cadires arrenglerades,
i carrers en descens
que corren per a besar-se a la platja.

És un mar tan immens, tant de blau estès a la cala
que em pren el cor en un sospir intens,
infinitament contingut en l'ànima.

Em trobo mirant al mar.
I segueixo el vol de les orenetes
que es creuen simulant batalles,
aprofitant aquest vent temptador que t'acarona amb danses.
Ha aconseguit tancar-me els ulls breument,
fàcil en aquestes hores de sobretaula.
Però em resisteixo.
Perquè em vull trobar mirant al mar.
Que aquí a l'Escala sembla un gran llac,
el mirall del desitjos que encalces.

KPV Agost/2011

Arxiu Maragall

Remolejo al ventre de la galeria.
Sembla un mar d'escacs
fulminats pels làsers de sol
que travessen els vidres.

Detinc els peus a les peces blanques
tan càlides,
i sóc l'alfil,
estirat sobre el fil de llum.

A contracor obro els ulls al jardí.
Allà, m'esperen les pedres
que em rebran entrexocant les panxes.
No poden guardar el secret
de la meva presència
així que riuen ximpletes
quan les miro com enfadada.

Observo l'arbre
les seves branques són com dits.
Formen unes mans obertes i llargues que acaricien el terra.
Les mans d'un gegant,
amb un jardí suspès en l'aire.

KPV Agost/2011

El metall espurneja sobre els meus dits tacats de sang.
No és meva però l'he vessada jo.
He clavat a dins del cor
la daga enverinada d'una esperança impossible
creant imatges, somnis, anhels.
Totes, emocions innecessàries
però vives i doloroses com les altres.
Si no més.

El misteri atrau amb ganxos tan forts que s'emboliquen entre les cames.
I mentre trontolles somnies que estàs corrent entre prats verdats.

La sang m'omple la pell i li ploro sobre la gran ferida.
Els seus ulls m'ho expliquen:
Vella sàvia de fer palpitar cors oxidats.
Encens flames, poses del revés cadires
i després regales llàgrimes de dol
per apagar tanta foguera.

KPV 2011

Capvespre I

Atordit entre les llòbregues llambordes
adormit entre els peus pressionats
no se distingir la teva cara de milers d'altres.
S'esvaeix el teu record entre narius i rialles estranyes.
Altrament els vestits desgastats remouen
els colors de les faldilles estirades.

Ara començo a pensar en qui sóc
i ja les meves mans no em recorden batalles.
Mil arrugues. Potser un milió.
I la força dels dies viscuts
no suporta ja la pell lluitada.

M'ofego

M'ofego.
A instants m'ofego i se m'acaba l'aire que puc respirar en la teva absència.
Metres cúbics d'aire embuidat.
Per que sé que li sostreus l'amor quan parteixes.
I ara no sé respirar sense ell, sense el teu.
Si obro la boca surt el cor xisclant i batega el teu nom entre sanglots.
I he de respirar amb la boca petita, impedir que surti...
inspirar poc aquest aire enrarit de tu.

M'ofego.
I aletejo com una sardineta quan noto la teva presència.
Llençam a l'aigua!
Per que sé que vesses l'amor a l'oceà quan em deixes.
I ara només sé nadar entre ell.
Si obro la boca, litres d'aigua m'ofegaran entre llàgrimes.
I que importarà llavors, ja no caldrà lluitar més...
M'ofegaré.

KPV Juliol/2011