dauradament lliscar entre les aigües negres
amb aquell cos tan diví
un impacte de llum
sobre el meu cor, comportes obertes.
Boig et vaig cridar
i tu em vares cantar tan dolçament,
tantes paraules brodades sobre un fil d'argent,
que les llàgrimes se'n van escapar
i només en tenir-te podia somniar.
I ara que t'he aconseguit,
ai sireneta que t'he de dir
que quan t'abraço fortament
en comptes de calor
resulta que estàs tan freda...
Que els teus llavis
que semblen regals de lluna plena,
són tan salats que em maregen
que fora de l'aigua has perdut la veu,
que el teu silenci, és una pedra.
Que ara m'adono, ai sireneta
que jo buscava una princesa
una dona que m'adorés al matí
i que fes brollar el volcà que hi ha en mi
que cada nit em cremés fins a les venes.
Que les teves danses aquàtiques
són tan magnètiques
la teva mirada tan plena de prometences
que m'havia deixat portar
en la meva cerca apassionada, eterna...
I és que, ai sireneta,...no tens culet!
i jo necessito apretar-te'l
embrollar-me en unes cames de seda.
I jo ja veig
que quan ens besem
no hi ets sencera
que els teus ulls em travessen
que estan més enllà
anhelant quelcom que encara esperen...
potser un centaure marí
entretingut en batalles
en les praderies d'algues verdes.
Així que t'he tornat al mar, sireneta
per que tu m'agrades més
quan et veig allà,
escates turquesa escombrant el mar
i sé que ets més feliç quan composes cançons
i me les envies cap a terra.
Adéu sireneta...
KPV 29/11/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada