T'amagues i plores en silenci
omplint les belles roses amb els murmuris del teu dolor?
Què tens? Apropa't
L'estimaves, dius?
No, l'estimes.
I defuges tot contacte perquè et sents... tan dèbil!
Incapaç de sostenir aquest somni tota sola.
Incapaç de sostenir aquest somni tota sola.
No, preciosa, t'equivoques.
Et malgastes en el dolor, acariciant-lo contra el teu cor.
El teu amor, no t'invalida.
És miracle, tensor de vida.
Pot fer-te invencible... immensament feliç si penses
si te n'adones
que existeix en la seva puresa, sense potes
sense braços que el sostinguin.
És, estimar,
una joia que portes vora el coll
que il·lumina el teu rostre, el camí, l'ombra.
L'estimaves, dius.
Amb la profunditat immensa de l'univers.
I plores per arrencar-te el sentiment a mossegades.
Perdona't petita...
Qui pot deixar d'estimar l'univers!
Qui no l'anhela per sempre...
KPV Febrer/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada