Sembla un mar d'escacs
fulminats pels làsers de sol
que travessen els vidres.
Detinc els peus a les peces blanques
tan càlides,
i sóc l'alfil,
estirat sobre el fil de llum.
A contracor obro els ulls al jardí.
Allà, m'esperen les pedres
que em rebran entrexocant les panxes.
No poden guardar el secret
de la meva presència
així que riuen ximpletes
quan les miro com enfadada.
Observo l'arbre
les seves branques són com dits.
Formen unes mans obertes i llargues que acaricien el terra.
Les mans d'un gegant,
amb un jardí suspès en l'aire.
KPV Agost/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada