tant d'hora com la foscor em deixi
per a portar-te aquell tresor, un secret verd
que em demanis amb els ulls.
I baixaré ballant, removent els ossos
al so del ritme que marquis amb les mans
amb un somriure complet
per a trobar-te.
I després quan el cos ja flaquegi
m'aixecaré de nou per a construir
un bosc,
pintaré de verds els arbres més alts
i brodaré flors vermelles en els prats humits.
Tot, seguint el teu desig
alliberat en un dia de pluja.
Però quan arribi la nit
i la son et tanqui les parpelles
sobre els ulls capritxosos,
llavors ja no m'aixecaré més per a tu.
Llavors només escriuré somnis.
De nit escriuré somnis
per a omplir els meus desitjos
i viure en ells
una vida nova, pròpia, diferent.
Els escriuré a poc a poc,
assaborint cada petó,
cada repte,
cada llàgrima.
I quan vegi la nit que s'acaba
amagaré totes les lletres al meu cor.
Desordenades.
I així, les podré tornar a col·locar
en filera,
la propera nit,
i somniar de nou la meva vida,
tot aspirant l'aroma del meu cor.
KPV Agost/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada