Havia quedat amb la mar
per a veure'ns
a aquestes hores deshabitades.
Per a acariciar-nos d'amagat,
entre petons,
emocionades.
L'acaricio amb un peu dins de l'aigua,
suau,
com a ella li agrada
i la noto tremolar,
fent sospirar als peixets
i fent-los riure com a canalla.
M'endinso en silenci
no ens calen gaire de paraules
i la noto llepar-me els dits
frenèticament
buscar-me la pell,
salar-me.
M'hi dono i l'abraço
bojament,
per a que no se m'escapi
i ella em trena amb cabells d'aigua,
i em sento dispersar, liquar-me
convertir-me en corrent,
arribar a l'èxtasi en freda calma.
Quan ens separem
amb el terrible esforç
de dividir enllaços covalents d'amor,
el meu cos arrossega un pes immens, trist
i la mar s'ha doblegat angoixada.
Ens consola
els nostres ulls somrient
al secret de les nostres trobades.
KPV Agost/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada