l'aire fa olor a calent
i passejo al capvespre entre els carrers
del meu barri de muntanya.
Vorejo murs de pedra desgastada
rebentats de verd voraç
i somnio que no sóc a ciutat
aspirant profundament
l'impagable silenci.
M'ajuden,
les buganvilies estampades
a la cara sud de les tàpies,
i gessamins olorosos
pintant de blanc el fullatge espès.
Al final d'un carrer estret,
he vist la flor.
Està sobre un tall llarguíssim
gruix com un dit.
Dret sobre el compost
i vestit tan sols
amb 2 fulles noves.
Els 8 pètals roses fan la roda al calze
que empal·lideix de tant mirar-los
donar voltes.
Ara, la flor, ha deixat com caure el cap
per a mirar-me
i noto com aspira el meu aroma.
Tremola....vibrant...petitament
i llavors,
sospira tornant-se cap al sol ja vermell
i oblidant el trist desig
inabastable,
que havia descobert dins meu.
La brisa fresca l'adormeix encara
i les fulles li canten de bressola:
a la nena més bonica amb 8 pètals de flor lligada.
KPV Primavera/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada